dissabte, 26 de juny del 2010

dilluns, 4 de maig del 2009

diumenge, 26 d’abril del 2009

Una cronologia detallada de Joan Barceló

*Julián ACEBRÓN i Jordi CASALS: "Atles Joan Barceló. Itinerari biobibliogràfic", URC. Revista literària, 15, novembre de 2000.

1 Amb aquestes paraules obria Joan Barceló la pertinent presentació autobiogràfica a Escriptors lleidatans contemporanis. Primera antologia, Robrenyo, Mataró, 1979, p. 127.

2 Com explica Josep Vallverdú en la nota liminar a Estimada gallina, "Barceló establí en diverses obres en prosa una oposició entre Vacalforges i Cordenit, entenent per la primera el seu poble de Menàrguens, a la comarca de la Noguera, i representant el segon nom Barcelona. Barcelona, amb la seva intensitat, era per a ell el Cor de la Nit; i el nom de Vacalforges se'l va empescar combinant els equivalents de mena (vaca, en terres de Lleida) i àrguens (atuells per a dur càrregues a llom de bèstia; per extensió, alforges)". Joan BARCELÓ: Estimada gallina, edició a cura de Josep Vallverdú, La Galera, Barcelona, 1981, p. 5.

3 "Quan s'encén lo tió del rumor és foc a un bosc d'arbres ressecs. Lo rumor s'escampe pels carrerons, pel cafè, per les cofurnes recòndites on les dones cusen, paren la ràdio i escolten el rumor que és com un llampec mut i encegador". "Però un rumor -continuem llegint a "Lulú la boja (història rural, costumista i psicològica, amb moralitat final)"-, mai no corre sol, sempre busca parella". I és així com dos rumors "reboten de portalada a portalada, són deformats i ampliats per les boques sàvies de joves vells, apilats entre les cartes de la baralla al cafè, saltironen pels horts, s'esmunyen per les llars de mandrosos i aqueferats. Rumors com aquests pasten la vida de molts habitants de Vacalforges". Joan BARCELÓ: Miracles i espectres. Narrativa breu completa, edició i epíleg de Julián Acebrón i Jordi Casals, Edicions de la Magrana, Barcelona, 1988, pp. 157 i 158.

4 Joan BARCELÓ: Viatge enllunat, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1979, p. 7.

5 Xavier FEBRÉS: "Joan Barceló. El recordman dels premis literaris", L'hora. Setmanari de Catalunya, I, 36 (Barcelona, 18 de novembre de 1979), p. 36.

6 Joan BARCELÓ: Pare de rates, Edicions de la Magrana, Barcelona, 1981, pp. 74-75.

7 Joan BARCELÓ: Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa, edició a cura de Julián Acebrón i Jordi Casals, Pagès Editors, Lleida, 1998, p. 227. En altre lloc, referint-se als seus poemes d'adolescència, Barceló confessa: "vaig començar escrivint epitafis a les tombes i poemes vestits de negre, jo adolescent de mantega i el món al meu voltant entenent-lo una mica menys que ara", Miracles i espectres. Narrativa breu completa, p. 196.

8 "Poemes inèdits d'en Joan Barceló. Antologia", a cura de Jordi Pàmias, Ir Premi i Mostra de poesia Joan Barceló,"Poeta de Menàrguens", Robrenyo, Mataró, 1980, p. 127.

9 A Rocaferma també ho feia amb el nom de "John Pelon", en homenatge a John Lennon.

10 Mercè BIOSCA i Maria-Pau CORNADÓ: Poetes contempo- ranis de Ponent. Una proposta didàctica, Pagès Editors, Lleida, 1999, p. 177.

11 Joan BARCELÓ: Científicament s'ha demostrat..., Edicions Don Bosco, Barcelona, 1977, p. 9.

12 Joan BARCELÓ: Diumenge a la tarda, edició a cura de Julián Acebrón i Jordi Casals, Pagès Editors, Lleida, 2000, p. 27. En aquest sentit, no és gens casual que tots els capítols de la novel·la -quatre, feta òbvia excepció del rosari de monò- legs interiors finals- comencin amb una descripció dels voltants de l'Hostal Segre.

13 Joan BARCELÓ: Viatge enllunat, pp. 12-13. En un article de 1974, sota la màxima "Tota educació és una coacció", escriu: "Els gargots que fan els infants són ingenus, vius, sincers. Veuen, sense entrebancs, la veritable realitat. [...] Però ve la frustració. El mestre li repeteix -amb tota la bona intenció- allò que a ell van repetir quan era petit: 'No saps dibuixar. Per dibuixar has de fer-ho millor. El pinzell s'agafa així, la làmina es copia així, aquest gargot que acabes de fer s'estripa així...' I el pobre infant s'ho creu. Quan és un noi corre a perfeccionar-se a l'escola d'art i li fan dibuixar més làmines. Ja té a les mans la cinta mètrica per mesurar l'art. Una cinta mètrica de dos pams". Joan BARCELÓ: "No volem comprendre ni la vida ni l'art", 2 quarts de 10, 2 (estiu de 1974), pp. 2-3.

14 "En sus obras podemos observar calaveras, flores, escaleras..., todo mezclado por un pincel que hace de cópula para mostrarnos, en una imagen, lo bello y lo tétrico de la vida", Josep Ramón CORREAL: "El pintor leridano Joan Barceló expone en Estudios Ilerdenses", Diario de Lérida, (Lleida) 14 d'agost de 1973, p. 4. Altres ressenyes a La Mañana (Lleida, 14 d'agost, signada per Arnau), Hoja del Lunes (Barcelona, 20 d'agost, per E. Banyeres), El Correo Catalán (Barcelona, 23 i 31 d'agost, per Josep Maria Benet Masana i C. M., respectivament).

15 Joan BARCELÓ: "Una innecessària explicació", imprès adjunt al catàleg de la seva exposició a l'Institut d'Estudis Ilerdencs, Lleida, del 13 al 26 d'agost de 1973.

16 Joan BARCELÓ: Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa, p. 276. Vegeu també les pàgines 275 i 277.

17 Joan Joanot [Joan Barceló], Trista misèria (dic des de la trona allò que mai no he dit), mecanoscrit inèdit sense paginar.

18 Arran d'això es publiquen uns poemes seus a la Tercera antologia del premi de poesia per a inèdits mossèn Amadeu Oller, Barcelona, 1976, pp. 33-36.

19 "Assaig d'un possible manifest artístic i humà", 2 Quarts de 10, 1 (Barcelona, maig de 1974), pp. 2-3.

20 2 quarts de 10. La mare dels ous, Edicions 62, Barcelona, 1975, p. 3.

21 "Poemes inèdits d'en Joan Barceló. Antologia", a cura de Jordi Pàmias, Ir Premi i Mostra de poesia Joan Barceló, "Poeta de Menàrguens", p. 127. Uns mesos més tard torna a publicar una tria al número 4 de la revista L'Estrof (hivern-primavera de 1981). Altres poemes d'aquest llibre seran posteriorment reproduïts en tres volums antològics: Escriptors contemporanis de Ponent 1859-1980, de Josep Borrell, 25 poetes del premi Amadeu Oller 1964-1989 i Poetria. Antologia de la poesia catalana, d'Albert Planelles i Francesc Vernet.

22 Joan BARCELÓ: Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa, p. 88.

23 Joan BARCELÓ: Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa, p. 96.

24 Joan BARCELÓ: Obres completes. Volum XXVIIIè, Barcelona, 1975, p. 10.

25 Joan BARCELÓ: Científicament s'ha demostrat..., Edicions Don Bosco, Barcelona, 1977, p. 9.

26 Joan BARCELÓ: Científicament s'ha demostrat..., p. 8.

27 Anastàsia Mamuyac, artista filipina que pinta amb els colzes i dona de Roca Bon, inspirarà a Barceló un personatge de la novel·la Diumenge a la tarda: Bassin, la resident filipina de l'Hostal Segre a qui "li manquen les mans fins a mig avantbraç" (p. 49), sempre acompanyada del seu gos pequinès Lin-fu.

28 Desperta Ferro! Grup d'Art al Poble, Barcelona, 1976, p. 5.

29 Joan BARCELÓ: Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa, p. 117. Aquests versos, reproduïts en el prospecte d'una exposició de Roca Bon a Barcelona (L'estudi=Tretze, novembre-desembre de 1977) i en la novel·la juvenil Ulls de gat mesquer, són l'epitafi del poeta a Menàrguens.

30 Joan BARCELÓ: Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa, p. 274. Vegeu, també, pp. 192, 193 i 207.

31 Joan BARCELÓ: No saps veure l'espai que t'envolta, p. 6.

32 Pere Xifrell, el signatari dels pròlegs als dos únics llibres que Barceló publica l'any 1977 (No saps veure l'espai que t'envolta i Científicament s'ha demostrat...), és present també en una novel·la de Barceló, on el descriu com "un jove alt i escardalenc, de barba llarga i pèl arrissat. La cara era blanca com el paper. [...] Un bon xicot, encara que una mica fantasma: té la mania de tancar-se a l'habitació i escriure tot el que passa i tot el que li passa pel cap". Aquest curiós personatge, el retrat del qual rebel·la moltes coincidències amb Barceló, es lamenta d'escriure novel·les avorrides que no interessen ningú: "Estic ben desenganyat: ara vaig per la pàgina setanta-dues d'una novel·leta que presentaré a un concurs de literatura per a nois i noies... Tasca inútil, no hi guanyaré res!". Joan BARCELÓ: Estimada gallina, pp. 94 i 95. Ens trobem, és clar, davant d'un heterònim de Joan Barceló.

33 Joan BARCELÓ: No saps veure l'espai que t'envolta, p. 6.

34 Joan BARCELÓ: Retalls, El Llamp, Barcelona, 1986, p. 50.

35 En el conte infantil "Sempre una poma, Jaume Poma", Barceló fa una divertida apologia d'aquest fruit en referir la feliç història d'un noi entusiasta de les pomes fins al punt que "menjava exclusivament pomes per sopar: un dia en confitura, un altre, verdes, un altre, ratllades amb mel, en pastissos, etc. Casa seva arribà a convertir-se en una selecció de les mil combinacions que es podien fer amb aquest fruit farinós". Amb la mort de Jaume Poma, "la casa s'omplí de pomes i el taüt era una poma i quan el van plantar al cemintiri va créixer una pomera de la seva llosa". Joan BARCELÓ: Miracles i espectres. Narrativa breu completa, p. 281.

36 Ir Premi i Mostra de poesia Joan Barceló,"Poeta de Menàrguens", p. 78.

37 Aquest interès envers la doctrina budista i el contacte amb fidels de Hare Krishna es fan palesos en alguns dels seus relats, com ara Pare de rates i Estimada gallina.

38 Ridgewood -una petita població a l'estat de Nova Jersey- apareix també a Diumenge a la tarda en un to marcadament irònic en situar-hi, el nostre autor, una universitat, producte de la seva invenció, on es pot fer la llicenciatura de filologia catalana. Lotty -una dels protagonistes de la novel·la- comenta: "Res, és el títol en llengües romàniques que hem van atorgar a la Universitat de Ridgewoood, a New Jersey, especialitat en català" (p. 44).

39 Joan BARCELÓ: Un drapaire a Nova York, Empúries, Barcelona, 1986, pp. 17 i 83.

40 En un article a la premsa, Barceló comenta la dificultat de fer un ofici de la literatura a Catalunya (és a dir, de la possibilitat de guanyar-se la vida escrivint en català): "Que no ho ha estat mai de fàcil. I que -no ens enganyem!- les estructures político-socials no són tan enllaminidores perquè els del gremi de la ploma visquem de renda". Joan BARCELÓ: "Sentiment de ressentiment", La Mañana (Lleida), 13 de no- vembre de 1979, p. 3.

41 "I així com tot adult ha estat infant, de la mateixa manera potser podríem sospitar que tot adult és, fins a cert punt, un poeta, encara que no tothom hagi bastit el seu codi particular que li permeti d'establir el discurs de les seves fantasies. Però sí és cert que davant d'un poeta, davant la seva obra d'art, hom gaudeix d'un plaer estètic: el derivat de la lectura de la cal·ligrafia del codi poètic, ja que a través seu ens sentim alliberats de la vergonya de les pròpies fantasies. Potser per aquests viaranys encetats fins aquí, que no n'exclouen d'altres, ens podríem explicar el procés creatiu de Joan Barceló: la seva poesia i, d'una manera molt especial, la contradicció que representa la seva narrativa per a infants. Una i altra fruits del seu joc, del seu fantasiejar, dels seus somnis diürns". Guillem VILADOT: "Joan Barceló. El plaer del límit", Avui (Barcelona), 10 de setembre de 1980, p. 20.

42 Joan BARCELÓ: Científicament s'ha demostrat..., p. 8.

43 Josep Lluís CATALÀ: L'aixeta, Àcid, Barcelona, 1978, p. 72 (fragment final del colofó, segurament escrit per Barceló).

44 Josep M. FIGUERES: "Joan Barceló, Premi Recull de poesia", Avui (Barcelona), 4 de febrer de 1979, p. 22.

45 "Aquell vespre tenia com un manat de cavalls a dins del cap que no em deixaven concentrar davant dels fulls, una pila de cavalls morts de gana i de set. Per això no vaig poder acabar els guions del programa de ràdio i els pocs que vaig fer em van sortir tan incoherents i absurditzants que m'imaginava que me'ls rebutjarien, com ja m'havia passat més d'un cop, per 'bojos'. Em dirien que, si volia que allò es gravés, em muntés jo una ràdio al meu estil, que el que calia en el programa per al qual m'havien contractat era que expliqués amb historietes costumistes i, sobretot, reals els problemes d'una família, que els radiooïdors s'hi sentissin identificats. Punyeta!, a parir mones, pensava jo amb els trots dels cavalls a dins del cap que no em deixaven teclejar de cap manera, que les gracietes i acudits insulsos se les muntin les mateixes mares de família que es queden a la cuina per a les quals va dirigit el programa". Joan BARCELÓ: Miracles i espectres. Narrativa breu completa, p. 237.

46 Joan BARCELÓ: Ulls de gat mesquer, La Galera, Barcelo- na, 1979, p. 5.

47 Miquel Àngel RIERA: "Carta al cel dels poetes a l'atenció personal de Joan Barceló", pròleg al llibre de Joan BARCELÓ: Miracles i espectres, Moll, Palma de Mallorca, 1981, pp. 11-12.

48 A Miquel Àngel Riera devem el record d'una conversa amb Barceló sobre Diables d'escuma, "poemari, em digueres, que havies presentat a set o vuit certàmens, guanyant-los tots", Miquel Àngel Riera: "Carta al cel dels poetes a l'atenció personal de Joan Barceló", p. 15.

49 Joan BARCELÓ: Diables d'escuma, Eliseu Climent Editor, València, 1980, p. 5.

50 Joan BARCELÓ: Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa, p. 173.

51 Joan BARCELÓ: Diables d'escuma, pp. 6-7.

52 Joan BARCELÓ: Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa, p. 129. Cf. "Els ulls, al museu de l'enyor, enalteixen l'estàtua" i "El retorn dels ermitans (conte nou)", pp. 134 i 162-163.

53 Joan BARCELÓ: Que comenci la festa!, La Galera, Barce- lona, 1980, p. 5.

54 Miquel Àngel RIERA: "Carta al cel dels poetes a l'atenció personal de Joan Barceló", p. 14.

55 Xavier FEBRÉS: "Joan Barceló. El recordman dels pre- mis literaris", p. 37. Al cap d'un temps, Barceló es vendria la casa de Tudela per pagar l'entrada d'un pis a Barcelona, al carrer Monistrol.

56 Josep Palau i Fabre: "Paravent il·luminat". Pròleg a Pas de dansa, Joan Barceló i Enric Cormenzana (Polígrafa, Barcelona, 1980) [s. p.].

57 Joan BARCELÓ: Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa, p. 179.

58 Miquel Àngel TENA: Cançons de la nit benigna, Edigsa, Barcelona, 1983.

59 Joan BARCELÓ: Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa, p. 187.

60 "El jove escriptor Joan Barceló, narrador i poeta, va morir a Barcelona el passat dia 25 de juliol, segons que es va saber ahir. La mort li va arribar a conseqüència d'un atac cardíac segons el resultat de l'autopsia efectuada ahir a l'institut anatòmic forense de l'Hospital Clínic. Tot dóna a entendre que l'atac de cor es va produir quan el jove escriptor es trobava sol, a casa seva, a la barriada de Gràcia, en el moment en què es preparava un te a la cuina. El cadàver presentava un fort hematoma en una part del rostre, conseqüència de la caiguda", Avui (Barcelona), 29 de juliol de 1980, p. 6.

web : Universitat de lleida

Un


dijous, 23 d’abril del 2009

PORTIC A LA SEGONA EDICIÓ

LA RECUPERACIÓ D’UN GRAN DISC


El balaguerí Miquel Àngel Tena comença a musicar i a cantar poemes propis, de Sebastià Armenter, Josep Espunyes, Viladot, i d’altres autors, a Barcelona l’inici de la dècada dels setanta.

Després formant part del grup de cantautors de Lleida, Ponent, amb Josep Borrell “Xerric”, Miquel Sancho, Jordi Oró, i Teima. Més tard, ja en solitari i amb el management de la Promotora Enllaç de Ripollet, realitza una autèntica marató d'aprenentatge fent molts recitals arreu.


Malgrat la seva incansable activitat de cara al públic –combinada amb aventures literàries amb el seu amic Joan Barceló, (Dos Quarts de Deu) (50 Hores d'Art a Balaguer) y a partir de 1977, amb les seves responsabilitats de management i producció com a membre fundador de La Salseta del Poble Sec-, trigarà força anys a enregistrar un primer disc. No serà fins al 1983 que s’estrenarà discogràficament, però l’espera haurà valgut la pena: Cançons de la nit benigna, àlbum dedicat a la poesia de Jordi Pàmies i del prematurament desaparegut Joan Barceló, és una obra mestra indiscutible.

D’entrada, la tria de textos dels dos poetes que en Tena du a terme (a banda de realitzar ell mateix dues molt bones cançons amb lletra pròpia que els estan dedicades) és impecable, i el ponentí assoleix com a compositor una perfecta adequació entre paraula i melodia. La relació entre sons i mots a Cançons de la nit benigna és com la relació entre el significant i el significat de qualsevol signe lingüístic: en principi és arbitrària però, un cop consumada, esdevé necessària: ets conscient que aquests poemes només poden ser cantats de manera convincent amb aquestes melodies, i no pas amb d’altres. Aquesta habilitat és a l’abast de ben pocs: penseu en “Veles e vents” (Ausiàs March/Raimon), “La ballade des dames du temps jadis” (François Villon/Brassens), “Les assis” (Rimbaud/Léo Ferré), “Andaluces de Jaén” (Miquel Hernández/Paco Ibáñez), “Que serais-je sans toi” (Aragon/Ferrat)... Doncs bé, temes com “Dansa final”, “L’emperador del bosc solar”, “Cirera”, “Plegar caragols”, etc, són perfectament comparables a aquests exemples paradigmàtics a nivell de qualitat, si bé potser no han obtingut la difusió –som en un país ben curiós- que es mereixien.

A l’estat de gràcia de Tena com a musicador de poemes, cal afegir-hi el seu estat de gràcia com a intèrpret, i també l’estat de gràcia del gran músic Josep Pons, que va signar uns arranjaments plens de subtilesa, allunyats de modes, però estèticament oberts a totes les sensibilitats.

Malauradament, després d’aquest prometedor bateig, en Miquel Àngel –A part d'una activa participació en diverses edicions del Tradicionàrius i la producció l’any 1992 de l'àlbum de cançons tradicionals Terra del grup La Rural- juntament amb en Ton Rulló, Panxito Tomàs, Rosa zaragoza i en Carles Cases com a productor artístic, només ens va poder oferir un altre disc. Set cançons de l’àlbum Tot el fred que s’acosta (1987), dedicat a la poesia de Màrius Torres, i compartit amb la gran compositora contemporània i pianista Maria Rosa Ribas i la soprano Maria dels Àngels Miró. La seva activitat literària s'ha expressat també amb la publicació d'una trilogia poètica . La casa prop de la via, Tornar de tu ,i, El llibre de Màrio. i amb incursions a la narrativa per a infants com la col·lecció de contes Les aventures d'en Miquel de la Mel. Escenificades per Pere Salas com a teatre musical per a infants amb la:Cia. PO nen TINA de Teatre Musical Infantil.

La síndrome post pòlio i la consegüent fatiga crònica que pateix l’han mantingut allunyat dels escenaris i dels estudis d’enregistrament, tot i que no han aconseguit esmussar la seva creativitat ni el seu entusiasme. Aquesta reedició, doncs, no solament ha de servir per a (re)descobrir un disc molt important, sinó per col·laborar a tirar endavant la tan necessària investigació en aquest terreny, massa ple de punts foscos i d’incògnites no resoltes. I perquè més d’hora que no pas tard, en Miquel Àngel pugui tornar a alçar la veu i a compartir amb tots nosaltres les moltes meravelles (basades en textos de Guillem Viladot, Miquel Àngel Riera i altres poetes) que dormen un son inquiet en els seus calaixos, tot somniant en les vibracions d’unes cordes de guitarra que els han de projectar cap a l’autèntica existència.


Miquel Pujadó (abril de 2008)




CANÇONS DE LA NIT BENIGNA

SOTA POEMES DE JOAN BARCELÓ I CULLERÈS
I JORDI PÀMIAS I GRAU (EDIGSA 1983)

REEDICIÓ ESPECIAL 25è ANIVERSARI EN BENEFICI DE LA FUNDACIÓ INSTITUT DE RECERCA DE L'HOSPITAL DE LA VALL D'HEBRON, PER A LA INVESTIGACIÓ DE LA SÍNDROME POSTPOLIO I SFC.

Edita: PICAP 910801-01

dimecres, 4 de juny del 2008

Joan Barceló i Cullerès


Fou l’Oriol Pi de Cabanyes qui escriví a Serra d’Or: «Havies comprat un bitllet per al viatge feia estona, Joan, tu i gat i picadura, amb tota la iconografia personal que et feia insòlit, necessari, com un Rimbaud casolà amb cent anys de retard». Encertadament, el desimbolt i agut escriptor de Vilanova i la Geltrú havia posat el dit a l’ull.

La vida d’en Joan té, des del meu punt de mira, similituds esgarrifoses amb la d’en Rimbaud. Ambdues infanteses no foren fàcils, i així, el propi Rimbaud va tercejar que havia estat, el temps d’adolescent, «més dur que setanta-tres cascs de plom». En Joan, va viure, en els primers anys de la seva vida, la virulència lacerant que hi ha escondida dedins de cada terròs del secà de Menàrguens. Tot llegint Miracles i Espectes, d’Editorial Moll, on s’apleguen un grapat de contes que transcriuen fonèticament la parla de la baixa Noguera, hom s’adona de l’atrofiadora violència que tenalla cada relat. Isidor Cònsul, a l’Avui del 27/12/81 glossà l’obra d’aquesta manera: «Les narracions són una mena de retaule costumista, burleta i caricaturesc. Els contes, però, deliciosament anticonvencionals, capgiren el costumisme tradicional per explicar històries un pèl fantàstiques (on el lector hipodrà trobar el ressò de García Márquez) i sobretot primàries…».

L’habilitat més sobresortint d’en Joan, i també la més desconeguda, fou, però, ja des de molt petit, la pintura. Solament tenia catorze anys quan es traslladà a Montgat per tal d’esdevenir, voluntàriament i peremptòria, missioner claretià. Tres anys de la seva vida s’escolaren en aquell seminari i trescà de valent, tot desenvolupant la seva activitat artístico-pictòrica. Féu murals a diverses esglésies i començà a exposar els seus quadres al llarg de Catalunya els anys 1972 i 1973, a Manresa, Solsona, Tortosa i Lleida.

Escriví, en el catàleg de l’exposició de Manresa, amb enrabiada acidesa i tremp, el motiu vertader i pregon del perquè havia triat l’ofici de pintor: «Hi ha una raó única i incanviable per a què jo pinti: trobar la cara única, ja ho he dit, la formació facial. Per això, totes les meues imaginacions i ninots són els reflexos de com, avui per avui, se’ns mostra la cara en totes les coses. La tràgica comicitat que puguin expressar els meus quadres és la visió del món que he format».

Quan va atènyer els disset anys deixà el seminari, i llavors, entusiàsticament, s’enrolà en una nova aventura, artística, amb el grup 2 Quarts de 10 (amb en Miquel À. Tena, Carles Netto i Lluïsa Pahissa). Encetà, a més, les primeres petjades apagades però segures a través de la literatura i és matriculà una mica a disgust a la Facultat de Dret. Tost deixaria de banda aquest estudis pels més atraients de filologia catalana. Tot i amb això, però, el grup 2 Quarts de 10 va durar fins l’any 1975, i en Joan era l’ànima del grup. Van realitzar una revista contracultural que duia el nom del mateix grup i de la qual se n’imprimiren quatre números, a més d’un parell de calendaris dels anys 1975 i 1976. Fet i debatut, però, l’activitat més destacada i d’impacte social foren les 50 Hores d’Art Català a Balaguer, durant la setmana santa de l’any 1975. Gràcies al grup 2 Quarts de 10 en la capital de la Noguera s’aplegaren figures tan vibràtils i prominents com en Pere Portabella, Joan Colomines, Oriol Pi de Cabanyes, Josep Albanell, Josep Espunyes, Maria Antònia Oliver i Palau i Fabre. Endemés, es realitzaren les representacions teatrals de les Decapitacions de Pere Quart i l’Inventari d’un poble, d’en Miquel Martí Pol.

Ja avançat el 1976 s’apuntà, amb en Josep Ma Figueres i d’altres en una nova aventura pictòrico-literària, el Desperta Ferro. En l’edició del catàleg del grup, i en l’escrit de presentació en el qual Joan es presenta a si mateix, amb un aire entre sorneguer i perspicaç, amanit d’un cinisme bell i insidiós, ens amolla uns lleugers i trenats trets autobiogràfics que semblen reflectir-se de la seva mirada vidriosa: «Si, home que vas néixer a la punxa verinosa de l’Escorpí un dia de Tots Sants, el cinquanta-cinc, a Menàrguens, bolet lleidatà per on et passejaven les sandàlies. I no em diràs ara que no recordes el pelegrinatge d’estudiant adolescent que no troba allò que busca i a l’inrevés? Guixes sobre tela i exposes, però ben aviat bescanvies pinzells per tinta i embrutes papers, retalls i et desenfrenes».

L’any 1974 guanyà el seu primer premi literari; un accèsit a l’Amadeu Oller per a poetes inèdits, i els seus poemes foren publicats en la Tercera antologia. Immortal mort que et mors seria el recull que l’any 1975 guanyaria el Premi Consol Colell, editat pòstumament per Edicions 62. Segons en Jordi Pàmias aquesta obra té «un veritable tremolor líric i una gran qualitat estètica».

Més tard guanyaria el Premi Vicent Andrés Estellés, ja l’any 1979, amb el recull de poemes Diables d’escuma, publicat per Tres i Quatre, de València. L’any següent, a l’estiu del 1980, en Joan moriria a Barcelona, havent vist editats un reguitzell de títols, a més dels de poesia, de narrativa infantil i juvenil, com Ulls de gat mesquer, Que comenci la festa! i Viatge enllunat, i deixant una considerable obra inèdita. Entre els títols d’aquesta, cal fer esment del recull de poesia Pas de Dansa, d’Edicions Polígrafa, amb litografies d’en Cormenzana, i que conté un dels poemes més profunds i patètics d’en Joan, Dansa Final, tan bellament musicat per en Miquel Àngel Tena.


Damià Barceló i Cullerès - 1983



Obra publicada


  • Obres Completes. Volum XXVIIIè. Edició de l’autor. (Que no sigui res, 1), Barcelona 1975.

  • Científicament s’ha demostrat. Teatre. Don Bosco. Barcelona 1975.

  • No saps veure l’espai que t’envolta. Poesia. Àcid. Barcelona 1977.

  • Ulls de gat mesquer. Narrativa. La Galera (Els Grumets de la Galera, 32). Barcelona, 1979.

  • Viatge enllunat. Narrativa. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (La Xarxa). Barcelona 1979.

  • De quatre a quatre. Manoel-Antonio. Poesia. Traducció de Joan Barceló. Robrenyo. Mataró, 1979.

  • Diables d’escuma. Poesia. Eliseu Climent Editor (3 i 4 / Poesia, 24). València, 1980.

  • Que comenci la festa! Narrativa. La Galera (Els Grumets de la Galera). Barcelona, 1980.

  • Pas de dansa. Poesia. Polígrafa. Barcelona, 1981.

  • Folch i Torres, escriptor per a nois i noies. Blume (Personatges Catalans de Tots els Temps, 7). Barcelona, 1981.

  • El somni ha obert una porta. Narrativa. La Galera (Els Grumets de la Galera, 48). Barcelona 1981.

  • Estimada gallina. Narrativa. La Galera (Els Grumets de la Galera, 44). Barcelona 1981.

  • Pare de rates. Narrativa. La Magrana (Les Ales Esteses, 4). Barcelona, 1981.

  • Miracles i espectres. Narrativa. Moll (Biblioteca «Raixa», 124). Palma, 1981.

  • Viatge enllunat. Teatre. Don Bosco. Barcelona, 1981.

  • Els Dracs de la Xina. Narrativa. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (La Xarxa, 51). Barcelona, 1982.

  • Immortal mort que et mors. Poesia. Edicions 62 (Els Llibres de l’Escorpí / Poesia, 77). Barcelona, 1983.

  • Olor de cebes. Teatre. Edebé (Teatre Edebé, 22). Barcelona, 1984.

  • Trenta taronges. Narrativa. El Llamp (L’Aplec). Barcelona, 1985.

  • Un drapaire a Nova York. Empúries (L’Odissea, 3). Barcelona, 1986.

  • Retalls. El Llamp (Originals, 1). Barcelona, 1986.

  • Recull de contes. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (La Xarxa, 90). Barcelona, 1986.

  • Diumenge a la tarda. Pagès editors (Lo Marraco, 68). Lleida, 2000.

Faltaran per ara les últimes recopilacions i reedicions , ja les anirem posant.

Podeu trobar molta informacio a FORAGITATS Nº4


Pòrtic a la primera edició


L’amic Miquel Àngel Tena m’ha confiat, expressament, que faci la nota liminar, a tall de presentació d’aquest disc. Hi ha un mòbil fil d’intimitat que m’agermana amb el músic de Balaguer. I amb una veu molt desueta, però mel·líflua m’ha dit: «Vull fer un disc d’homenatge als poetes de la nostra terra, la de Ponent. Vull cantar els poemes del teu germà Joan i els de l’amic Jordi Pàmias».

I en Miquel Àngel se n’ha sortit. Ha sabut fer respirar els poemes dels seus amics. I ha trobat, encertadament, la frase musical, el ritme precís i el clima expressiu que justifiquen aquest disc.

Als volts de l’estiu del 79, a la Plaça del Diamant, al bell mig de Gràcia, entre música i disbauxa, dos companys, gairebé del mateix poble i d’idèntica generació, s’abraçaven efusivament i geniüda. Bo i xerrant una estona, sense deturar, anaven fent mil projectes, amarats del delit i entusiasme propi dels vint-i-tants anys. Una empremta màgica va electritzar a l’ensems els cors d’en Miquel Àngel i d’en Joan. Des d’aquell dia farien moltes coses junts, moltes més que en els anys anteriors, com aquelles 50 Hores d’Art Català a Balaguer, l’any 75. En Miquel Àngel admirava el tarannà obert i desemparat d’en Joan, d’una lluïssor punyent però emboirinat de blanor, amb el qual havia sabut vèncer, almenys aparentment, la monstruositat ombrívola i divertida de Barcelona. Mentiria si ara no digués que en Joan veia en Miquel Àngel el poeta del terròs que rascava la guitarra amb l’aspror i l’eixutesa dels homes de la Noguera. I també, silenciosament, l’apreciava.

De sobte, el vint-i-cinc de juliol del 80 va succeir la mort d’en Joan. Els projectes, restaven pendents; l’amistat, acreixia. En Miquel Àngel va tenir un disgust, com si un estilet calent i afilat li hagués travessat les parpelles. Ell, banyarriquer, s’ha donat amb cos i ànima al darrer desig nuat amb en Joan al bo de l’estiu del 79. El resultat, el teniu a les mans. I com podeu comprovar, respira tota la frescor de la paraula i de la música, amb l’Emperador del Bosc Solar i els escolanets de sotana lila, ballant i divertint-se en aquest jardí sempre verd que és el disc d’en Miquel Àngel.

És en Jordi Pàmias l’altre poeta lleidatà musicat pel Miquel Àngel Tena. S’han escolat uns quants anys des dels inicis d’aquella relació estreta i delicada que s’establí entre el professor de literatura i l’alumne aprenent de poeta, a l’Institut Màrius Torres de Lleida. En Jordi, pacient i exacte, anava esporgant els primers poemes d’aquell alumne, i que a més, cantava. Ambdós, de diferents generacions, també van connectar. Embotellat dins del magí d’en Pàmias hi havia un neo-romanticisme lax que li anava com anell al dit al cantant de Balaguer. Poc ho sospitava el guanyador del Carles Riba de l’any 78 que aquell ex-alumne seu, pàl·lid i cautelós, musicaria amb destresa lírica un bon nombre dels seus poemes.

Bo i terminant aquest escrit he d’afegir que en Miquel Àngel Tena ha aconseguit de bo de bo fer realitat el seu anhel. Ha fet un disc tal i com ell cobejava, a la seva mesura, sense pretensions de cap mena, ni interessos maleïts. Cada poema l’ha suat a bastament. Com dues gotes cristal·lines, en Joan i en Jordi es fonen amb el propi Miquel Àngel, en el ritme sincopat i sec de la seua guitarra. En Miquel Àngel, rebel i àngel, interpreta versos d’en Joan Barceló, el rebel, i d’en Jordi Pàmias, l’àngel, i ho fa amb un encant tal que, de cop, en escoltar-lo, sentim, ara i adés, com un tremolar glaçat i càlid ens va pujant espinada amunt, a més d’un bla remoreig de la sang a les pròpies oïdes amatents a les Cançons de la Nit Benigna. Carat, ja ha arribat l’hora que s’estronquin els mots escadussers i que comenci la festa!


Damià Barceló i Cullerès - 1983





Contribuïdors