dimecres, 4 de juny de 2008

Joan Barceló i Cullerès


Fou l’Oriol Pi de Cabanyes qui escriví a Serra d’Or: «Havies comprat un bitllet per al viatge feia estona, Joan, tu i gat i picadura, amb tota la iconografia personal que et feia insòlit, necessari, com un Rimbaud casolà amb cent anys de retard». Encertadament, el desimbolt i agut escriptor de Vilanova i la Geltrú havia posat el dit a l’ull.

La vida d’en Joan té, des del meu punt de mira, similituds esgarrifoses amb la d’en Rimbaud. Ambdues infanteses no foren fàcils, i així, el propi Rimbaud va tercejar que havia estat, el temps d’adolescent, «més dur que setanta-tres cascs de plom». En Joan, va viure, en els primers anys de la seva vida, la virulència lacerant que hi ha escondida dedins de cada terròs del secà de Menàrguens. Tot llegint Miracles i Espectes, d’Editorial Moll, on s’apleguen un grapat de contes que transcriuen fonèticament la parla de la baixa Noguera, hom s’adona de l’atrofiadora violència que tenalla cada relat. Isidor Cònsul, a l’Avui del 27/12/81 glossà l’obra d’aquesta manera: «Les narracions són una mena de retaule costumista, burleta i caricaturesc. Els contes, però, deliciosament anticonvencionals, capgiren el costumisme tradicional per explicar històries un pèl fantàstiques (on el lector hipodrà trobar el ressò de García Márquez) i sobretot primàries…».

L’habilitat més sobresortint d’en Joan, i també la més desconeguda, fou, però, ja des de molt petit, la pintura. Solament tenia catorze anys quan es traslladà a Montgat per tal d’esdevenir, voluntàriament i peremptòria, missioner claretià. Tres anys de la seva vida s’escolaren en aquell seminari i trescà de valent, tot desenvolupant la seva activitat artístico-pictòrica. Féu murals a diverses esglésies i començà a exposar els seus quadres al llarg de Catalunya els anys 1972 i 1973, a Manresa, Solsona, Tortosa i Lleida.

Escriví, en el catàleg de l’exposició de Manresa, amb enrabiada acidesa i tremp, el motiu vertader i pregon del perquè havia triat l’ofici de pintor: «Hi ha una raó única i incanviable per a què jo pinti: trobar la cara única, ja ho he dit, la formació facial. Per això, totes les meues imaginacions i ninots són els reflexos de com, avui per avui, se’ns mostra la cara en totes les coses. La tràgica comicitat que puguin expressar els meus quadres és la visió del món que he format».

Quan va atènyer els disset anys deixà el seminari, i llavors, entusiàsticament, s’enrolà en una nova aventura, artística, amb el grup 2 Quarts de 10 (amb en Miquel À. Tena, Carles Netto i Lluïsa Pahissa). Encetà, a més, les primeres petjades apagades però segures a través de la literatura i és matriculà una mica a disgust a la Facultat de Dret. Tost deixaria de banda aquest estudis pels més atraients de filologia catalana. Tot i amb això, però, el grup 2 Quarts de 10 va durar fins l’any 1975, i en Joan era l’ànima del grup. Van realitzar una revista contracultural que duia el nom del mateix grup i de la qual se n’imprimiren quatre números, a més d’un parell de calendaris dels anys 1975 i 1976. Fet i debatut, però, l’activitat més destacada i d’impacte social foren les 50 Hores d’Art Català a Balaguer, durant la setmana santa de l’any 1975. Gràcies al grup 2 Quarts de 10 en la capital de la Noguera s’aplegaren figures tan vibràtils i prominents com en Pere Portabella, Joan Colomines, Oriol Pi de Cabanyes, Josep Albanell, Josep Espunyes, Maria Antònia Oliver i Palau i Fabre. Endemés, es realitzaren les representacions teatrals de les Decapitacions de Pere Quart i l’Inventari d’un poble, d’en Miquel Martí Pol.

Ja avançat el 1976 s’apuntà, amb en Josep Ma Figueres i d’altres en una nova aventura pictòrico-literària, el Desperta Ferro. En l’edició del catàleg del grup, i en l’escrit de presentació en el qual Joan es presenta a si mateix, amb un aire entre sorneguer i perspicaç, amanit d’un cinisme bell i insidiós, ens amolla uns lleugers i trenats trets autobiogràfics que semblen reflectir-se de la seva mirada vidriosa: «Si, home que vas néixer a la punxa verinosa de l’Escorpí un dia de Tots Sants, el cinquanta-cinc, a Menàrguens, bolet lleidatà per on et passejaven les sandàlies. I no em diràs ara que no recordes el pelegrinatge d’estudiant adolescent que no troba allò que busca i a l’inrevés? Guixes sobre tela i exposes, però ben aviat bescanvies pinzells per tinta i embrutes papers, retalls i et desenfrenes».

L’any 1974 guanyà el seu primer premi literari; un accèsit a l’Amadeu Oller per a poetes inèdits, i els seus poemes foren publicats en la Tercera antologia. Immortal mort que et mors seria el recull que l’any 1975 guanyaria el Premi Consol Colell, editat pòstumament per Edicions 62. Segons en Jordi Pàmias aquesta obra té «un veritable tremolor líric i una gran qualitat estètica».

Més tard guanyaria el Premi Vicent Andrés Estellés, ja l’any 1979, amb el recull de poemes Diables d’escuma, publicat per Tres i Quatre, de València. L’any següent, a l’estiu del 1980, en Joan moriria a Barcelona, havent vist editats un reguitzell de títols, a més dels de poesia, de narrativa infantil i juvenil, com Ulls de gat mesquer, Que comenci la festa! i Viatge enllunat, i deixant una considerable obra inèdita. Entre els títols d’aquesta, cal fer esment del recull de poesia Pas de Dansa, d’Edicions Polígrafa, amb litografies d’en Cormenzana, i que conté un dels poemes més profunds i patètics d’en Joan, Dansa Final, tan bellament musicat per en Miquel Àngel Tena.


Damià Barceló i Cullerès - 1983



Obra publicada


  • Obres Completes. Volum XXVIIIè. Edició de l’autor. (Que no sigui res, 1), Barcelona 1975.

  • Científicament s’ha demostrat. Teatre. Don Bosco. Barcelona 1975.

  • No saps veure l’espai que t’envolta. Poesia. Àcid. Barcelona 1977.

  • Ulls de gat mesquer. Narrativa. La Galera (Els Grumets de la Galera, 32). Barcelona, 1979.

  • Viatge enllunat. Narrativa. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (La Xarxa). Barcelona 1979.

  • De quatre a quatre. Manoel-Antonio. Poesia. Traducció de Joan Barceló. Robrenyo. Mataró, 1979.

  • Diables d’escuma. Poesia. Eliseu Climent Editor (3 i 4 / Poesia, 24). València, 1980.

  • Que comenci la festa! Narrativa. La Galera (Els Grumets de la Galera). Barcelona, 1980.

  • Pas de dansa. Poesia. Polígrafa. Barcelona, 1981.

  • Folch i Torres, escriptor per a nois i noies. Blume (Personatges Catalans de Tots els Temps, 7). Barcelona, 1981.

  • El somni ha obert una porta. Narrativa. La Galera (Els Grumets de la Galera, 48). Barcelona 1981.

  • Estimada gallina. Narrativa. La Galera (Els Grumets de la Galera, 44). Barcelona 1981.

  • Pare de rates. Narrativa. La Magrana (Les Ales Esteses, 4). Barcelona, 1981.

  • Miracles i espectres. Narrativa. Moll (Biblioteca «Raixa», 124). Palma, 1981.

  • Viatge enllunat. Teatre. Don Bosco. Barcelona, 1981.

  • Els Dracs de la Xina. Narrativa. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (La Xarxa, 51). Barcelona, 1982.

  • Immortal mort que et mors. Poesia. Edicions 62 (Els Llibres de l’Escorpí / Poesia, 77). Barcelona, 1983.

  • Olor de cebes. Teatre. Edebé (Teatre Edebé, 22). Barcelona, 1984.

  • Trenta taronges. Narrativa. El Llamp (L’Aplec). Barcelona, 1985.

  • Un drapaire a Nova York. Empúries (L’Odissea, 3). Barcelona, 1986.

  • Retalls. El Llamp (Originals, 1). Barcelona, 1986.

  • Recull de contes. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (La Xarxa, 90). Barcelona, 1986.

  • Diumenge a la tarda. Pagès editors (Lo Marraco, 68). Lleida, 2000.

Faltaran per ara les últimes recopilacions i reedicions , ja les anirem posant.

Podeu trobar molta informacio a FORAGITATS Nº4


Pòrtic a la primera edició


L’amic Miquel Àngel Tena m’ha confiat, expressament, que faci la nota liminar, a tall de presentació d’aquest disc. Hi ha un mòbil fil d’intimitat que m’agermana amb el músic de Balaguer. I amb una veu molt desueta, però mel·líflua m’ha dit: «Vull fer un disc d’homenatge als poetes de la nostra terra, la de Ponent. Vull cantar els poemes del teu germà Joan i els de l’amic Jordi Pàmias».

I en Miquel Àngel se n’ha sortit. Ha sabut fer respirar els poemes dels seus amics. I ha trobat, encertadament, la frase musical, el ritme precís i el clima expressiu que justifiquen aquest disc.

Als volts de l’estiu del 79, a la Plaça del Diamant, al bell mig de Gràcia, entre música i disbauxa, dos companys, gairebé del mateix poble i d’idèntica generació, s’abraçaven efusivament i geniüda. Bo i xerrant una estona, sense deturar, anaven fent mil projectes, amarats del delit i entusiasme propi dels vint-i-tants anys. Una empremta màgica va electritzar a l’ensems els cors d’en Miquel Àngel i d’en Joan. Des d’aquell dia farien moltes coses junts, moltes més que en els anys anteriors, com aquelles 50 Hores d’Art Català a Balaguer, l’any 75. En Miquel Àngel admirava el tarannà obert i desemparat d’en Joan, d’una lluïssor punyent però emboirinat de blanor, amb el qual havia sabut vèncer, almenys aparentment, la monstruositat ombrívola i divertida de Barcelona. Mentiria si ara no digués que en Joan veia en Miquel Àngel el poeta del terròs que rascava la guitarra amb l’aspror i l’eixutesa dels homes de la Noguera. I també, silenciosament, l’apreciava.

De sobte, el vint-i-cinc de juliol del 80 va succeir la mort d’en Joan. Els projectes, restaven pendents; l’amistat, acreixia. En Miquel Àngel va tenir un disgust, com si un estilet calent i afilat li hagués travessat les parpelles. Ell, banyarriquer, s’ha donat amb cos i ànima al darrer desig nuat amb en Joan al bo de l’estiu del 79. El resultat, el teniu a les mans. I com podeu comprovar, respira tota la frescor de la paraula i de la música, amb l’Emperador del Bosc Solar i els escolanets de sotana lila, ballant i divertint-se en aquest jardí sempre verd que és el disc d’en Miquel Àngel.

És en Jordi Pàmias l’altre poeta lleidatà musicat pel Miquel Àngel Tena. S’han escolat uns quants anys des dels inicis d’aquella relació estreta i delicada que s’establí entre el professor de literatura i l’alumne aprenent de poeta, a l’Institut Màrius Torres de Lleida. En Jordi, pacient i exacte, anava esporgant els primers poemes d’aquell alumne, i que a més, cantava. Ambdós, de diferents generacions, també van connectar. Embotellat dins del magí d’en Pàmias hi havia un neo-romanticisme lax que li anava com anell al dit al cantant de Balaguer. Poc ho sospitava el guanyador del Carles Riba de l’any 78 que aquell ex-alumne seu, pàl·lid i cautelós, musicaria amb destresa lírica un bon nombre dels seus poemes.

Bo i terminant aquest escrit he d’afegir que en Miquel Àngel Tena ha aconseguit de bo de bo fer realitat el seu anhel. Ha fet un disc tal i com ell cobejava, a la seva mesura, sense pretensions de cap mena, ni interessos maleïts. Cada poema l’ha suat a bastament. Com dues gotes cristal·lines, en Joan i en Jordi es fonen amb el propi Miquel Àngel, en el ritme sincopat i sec de la seua guitarra. En Miquel Àngel, rebel i àngel, interpreta versos d’en Joan Barceló, el rebel, i d’en Jordi Pàmias, l’àngel, i ho fa amb un encant tal que, de cop, en escoltar-lo, sentim, ara i adés, com un tremolar glaçat i càlid ens va pujant espinada amunt, a més d’un bla remoreig de la sang a les pròpies oïdes amatents a les Cançons de la Nit Benigna. Carat, ja ha arribat l’hora que s’estronquin els mots escadussers i que comenci la festa!


Damià Barceló i Cullerès - 1983





divendres, 23 de maig de 2008

ENGEGEM DONCS?

Podriem anar fent a la vista si et sembla be Mallerenga a mi ja m'està be com queda , sense el negre de sota els encapsalaments i amb el mateix verd pujat que el blog original . Te sembla be?

dimarts, 20 de maig de 2008

Això és una prova


T'he agafat la paraula i ja està fet el blog nou. De moment la vista està restringida als autors, ho pots canviar quan vulguis a Configuració, Permisos.
D'entrada he triat aquest plantilla negra, però potser queda massa fosc, tot plegat. Fes el blog al teu gust i potineja'l tant com vulguis, és un regal, jo només hi intervindré quan m'ho demanis. He deixat aquest apartat de "Quant a mi" per si t'hi vols retratar, però jo no hi pinto res.
I aquest post de prova, evidentment, millor que l'esborris, només l'he fet per veure com queda...