dimecres, 4 de juny de 2008

Pòrtic a la primera edició


L’amic Miquel Àngel Tena m’ha confiat, expressament, que faci la nota liminar, a tall de presentació d’aquest disc. Hi ha un mòbil fil d’intimitat que m’agermana amb el músic de Balaguer. I amb una veu molt desueta, però mel·líflua m’ha dit: «Vull fer un disc d’homenatge als poetes de la nostra terra, la de Ponent. Vull cantar els poemes del teu germà Joan i els de l’amic Jordi Pàmias».

I en Miquel Àngel se n’ha sortit. Ha sabut fer respirar els poemes dels seus amics. I ha trobat, encertadament, la frase musical, el ritme precís i el clima expressiu que justifiquen aquest disc.

Als volts de l’estiu del 79, a la Plaça del Diamant, al bell mig de Gràcia, entre música i disbauxa, dos companys, gairebé del mateix poble i d’idèntica generació, s’abraçaven efusivament i geniüda. Bo i xerrant una estona, sense deturar, anaven fent mil projectes, amarats del delit i entusiasme propi dels vint-i-tants anys. Una empremta màgica va electritzar a l’ensems els cors d’en Miquel Àngel i d’en Joan. Des d’aquell dia farien moltes coses junts, moltes més que en els anys anteriors, com aquelles 50 Hores d’Art Català a Balaguer, l’any 75. En Miquel Àngel admirava el tarannà obert i desemparat d’en Joan, d’una lluïssor punyent però emboirinat de blanor, amb el qual havia sabut vèncer, almenys aparentment, la monstruositat ombrívola i divertida de Barcelona. Mentiria si ara no digués que en Joan veia en Miquel Àngel el poeta del terròs que rascava la guitarra amb l’aspror i l’eixutesa dels homes de la Noguera. I també, silenciosament, l’apreciava.

De sobte, el vint-i-cinc de juliol del 80 va succeir la mort d’en Joan. Els projectes, restaven pendents; l’amistat, acreixia. En Miquel Àngel va tenir un disgust, com si un estilet calent i afilat li hagués travessat les parpelles. Ell, banyarriquer, s’ha donat amb cos i ànima al darrer desig nuat amb en Joan al bo de l’estiu del 79. El resultat, el teniu a les mans. I com podeu comprovar, respira tota la frescor de la paraula i de la música, amb l’Emperador del Bosc Solar i els escolanets de sotana lila, ballant i divertint-se en aquest jardí sempre verd que és el disc d’en Miquel Àngel.

És en Jordi Pàmias l’altre poeta lleidatà musicat pel Miquel Àngel Tena. S’han escolat uns quants anys des dels inicis d’aquella relació estreta i delicada que s’establí entre el professor de literatura i l’alumne aprenent de poeta, a l’Institut Màrius Torres de Lleida. En Jordi, pacient i exacte, anava esporgant els primers poemes d’aquell alumne, i que a més, cantava. Ambdós, de diferents generacions, també van connectar. Embotellat dins del magí d’en Pàmias hi havia un neo-romanticisme lax que li anava com anell al dit al cantant de Balaguer. Poc ho sospitava el guanyador del Carles Riba de l’any 78 que aquell ex-alumne seu, pàl·lid i cautelós, musicaria amb destresa lírica un bon nombre dels seus poemes.

Bo i terminant aquest escrit he d’afegir que en Miquel Àngel Tena ha aconseguit de bo de bo fer realitat el seu anhel. Ha fet un disc tal i com ell cobejava, a la seva mesura, sense pretensions de cap mena, ni interessos maleïts. Cada poema l’ha suat a bastament. Com dues gotes cristal·lines, en Joan i en Jordi es fonen amb el propi Miquel Àngel, en el ritme sincopat i sec de la seua guitarra. En Miquel Àngel, rebel i àngel, interpreta versos d’en Joan Barceló, el rebel, i d’en Jordi Pàmias, l’àngel, i ho fa amb un encant tal que, de cop, en escoltar-lo, sentim, ara i adés, com un tremolar glaçat i càlid ens va pujant espinada amunt, a més d’un bla remoreig de la sang a les pròpies oïdes amatents a les Cançons de la Nit Benigna. Carat, ja ha arribat l’hora que s’estronquin els mots escadussers i que comenci la festa!


Damià Barceló i Cullerès - 1983