dijous, 23 d’abril del 2009

PORTIC A LA SEGONA EDICIÓ

LA RECUPERACIÓ D’UN GRAN DISC


El balaguerí Miquel Àngel Tena comença a musicar i a cantar poemes propis, de Sebastià Armenter, Josep Espunyes, Viladot, i d’altres autors, a Barcelona l’inici de la dècada dels setanta.

Després formant part del grup de cantautors de Lleida, Ponent, amb Josep Borrell “Xerric”, Miquel Sancho, Jordi Oró, i Teima. Més tard, ja en solitari i amb el management de la Promotora Enllaç de Ripollet, realitza una autèntica marató d'aprenentatge fent molts recitals arreu.


Malgrat la seva incansable activitat de cara al públic –combinada amb aventures literàries amb el seu amic Joan Barceló, (Dos Quarts de Deu) (50 Hores d'Art a Balaguer) y a partir de 1977, amb les seves responsabilitats de management i producció com a membre fundador de La Salseta del Poble Sec-, trigarà força anys a enregistrar un primer disc. No serà fins al 1983 que s’estrenarà discogràficament, però l’espera haurà valgut la pena: Cançons de la nit benigna, àlbum dedicat a la poesia de Jordi Pàmies i del prematurament desaparegut Joan Barceló, és una obra mestra indiscutible.

D’entrada, la tria de textos dels dos poetes que en Tena du a terme (a banda de realitzar ell mateix dues molt bones cançons amb lletra pròpia que els estan dedicades) és impecable, i el ponentí assoleix com a compositor una perfecta adequació entre paraula i melodia. La relació entre sons i mots a Cançons de la nit benigna és com la relació entre el significant i el significat de qualsevol signe lingüístic: en principi és arbitrària però, un cop consumada, esdevé necessària: ets conscient que aquests poemes només poden ser cantats de manera convincent amb aquestes melodies, i no pas amb d’altres. Aquesta habilitat és a l’abast de ben pocs: penseu en “Veles e vents” (Ausiàs March/Raimon), “La ballade des dames du temps jadis” (François Villon/Brassens), “Les assis” (Rimbaud/Léo Ferré), “Andaluces de Jaén” (Miquel Hernández/Paco Ibáñez), “Que serais-je sans toi” (Aragon/Ferrat)... Doncs bé, temes com “Dansa final”, “L’emperador del bosc solar”, “Cirera”, “Plegar caragols”, etc, són perfectament comparables a aquests exemples paradigmàtics a nivell de qualitat, si bé potser no han obtingut la difusió –som en un país ben curiós- que es mereixien.

A l’estat de gràcia de Tena com a musicador de poemes, cal afegir-hi el seu estat de gràcia com a intèrpret, i també l’estat de gràcia del gran músic Josep Pons, que va signar uns arranjaments plens de subtilesa, allunyats de modes, però estèticament oberts a totes les sensibilitats.

Malauradament, després d’aquest prometedor bateig, en Miquel Àngel –A part d'una activa participació en diverses edicions del Tradicionàrius i la producció l’any 1992 de l'àlbum de cançons tradicionals Terra del grup La Rural- juntament amb en Ton Rulló, Panxito Tomàs, Rosa zaragoza i en Carles Cases com a productor artístic, només ens va poder oferir un altre disc. Set cançons de l’àlbum Tot el fred que s’acosta (1987), dedicat a la poesia de Màrius Torres, i compartit amb la gran compositora contemporània i pianista Maria Rosa Ribas i la soprano Maria dels Àngels Miró. La seva activitat literària s'ha expressat també amb la publicació d'una trilogia poètica . La casa prop de la via, Tornar de tu ,i, El llibre de Màrio. i amb incursions a la narrativa per a infants com la col·lecció de contes Les aventures d'en Miquel de la Mel. Escenificades per Pere Salas com a teatre musical per a infants amb la:Cia. PO nen TINA de Teatre Musical Infantil.

La síndrome post pòlio i la consegüent fatiga crònica que pateix l’han mantingut allunyat dels escenaris i dels estudis d’enregistrament, tot i que no han aconseguit esmussar la seva creativitat ni el seu entusiasme. Aquesta reedició, doncs, no solament ha de servir per a (re)descobrir un disc molt important, sinó per col·laborar a tirar endavant la tan necessària investigació en aquest terreny, massa ple de punts foscos i d’incògnites no resoltes. I perquè més d’hora que no pas tard, en Miquel Àngel pugui tornar a alçar la veu i a compartir amb tots nosaltres les moltes meravelles (basades en textos de Guillem Viladot, Miquel Àngel Riera i altres poetes) que dormen un son inquiet en els seus calaixos, tot somniant en les vibracions d’unes cordes de guitarra que els han de projectar cap a l’autèntica existència.


Miquel Pujadó (abril de 2008)




Contribuïdors